lunes 21 de diciembre de 2009

Jose Hierro

lunes 21 de diciembre de 2009
Noche

Salió desnuda el alma
a quemarse en la hoguera.
¡Qué claras dan la sombra
las estrellas!
Se enredaba la noche
azul, entre las piernas.
Ocultas en los chopos
bailaban las doncellas.
¡Qué anunciación, qué víspera
de deshojar las nieblas
de dos en dos. Las brisas
de tres en tres!
Estrellas,
¡Qué claras dan la sombra
las estrellas!

De "Prehistoria literaria" 1936-194

Jose Hierro

jueves 17 de diciembre de 2009

Hoy he soñado con un topo.

jueves 17 de diciembre de 2009

Esta noche he tenido un sueño raro que no recuerdo muy bien; de todas formas, lo que sí recuerdo es que había un topo.
Entendedme, no era un topo-topo, no sólo porque era soñado sino también porque... sólo yo sabía que era un topo. Era amorfo y peludo, pero a la vez era entrañable como un peluche, y además era un topo.
Suena extraño, pero lo era, no cabe duda.
Entonces me he levantado esta mañana y me he dado cuenta de que nunca he visto un topo. Claro que he visto fotos, he visto dibujos, he visto vídeos, incluso he visto huellas, pero nunca he visto uno en el plano de la realidad vital. Y después, como tenía tiempo, aún he pensado: ¿y si no existen los topos? ¿y si es todo una gran mentira mundial, como Papá Noel? Damos por sentado que existen porque nos lo dice mucha gente, alguna importante, y como somos gente de buena fe y, además, para qué engañarnos, los topos nos dan un poco igual, simplemente les creemos. Incluso a los niños, nosotros que no hemos visto ninguno, les confirmamos que existen (¿cómo no van a existir?).
Pero... ¿cuántos de nosotros hemos visto un topo? Cuántos humanos deben existir ahora mismo en la Tierra que hayan visto un topo?
De este tema tan y tan controvertido, lo que consuela un poco mi alma es la certeza de que puedo pedir explicaciones: puedo ir a algún lugar, no se cuál, y exigir que se me enseñe un topo. Entonces me dirán: mira, aquí está, y yo me podré ir a mi casa y soñar topos normales.
Vale. Los topos, vale.

¿Y el arte, es como los topos? ¿Alguien ha visto alguna vez, en el plano vital, el arte, como una Virgen aparecida con su halo y todo? ¿Es capaz alguien de definir su silueta, su contorno, los límites que lo dibujan?
¿En un sueño... cómo podría estar segura de figurármelo correctamente? ¿Y en despertar?
Y, como aún tengo tiempo, me pregunto: ¿Y si no existe? ¿Y si es una gran mentira mundial, como Papá Noel? Simplemente creemos. Creemos en una palabra que desglosada no significa nada. A dónde vamos a pedir explicaciones, quién de los autoproclamados artistas nos va a dar una solución. Alguno nos dirá: es la sublime belleza, el éxtasis, el orgasmo del alma. Otro nos dirá: es una actitud vital, una filosofía antropológica. Otro, abrumado, lo sacralizará diciendo que está desde siempre (estar, que no es ser). Otro nos dirá: no es nada.
Y los demás vamos haciendo, algunos queriendo llegar a alguna parte, otros creyendo estar en alguna parte, y aún otros riéndose. Y una palabra inútil, infértil, parece que no lo es tanto porque engendra muchas otra: elitismo sensible, intelectual, clasismo, negocio, ignorancia. Todas inscritas dentro de la gran familia del capitalismo, de la que sólo escapan los topos.

En fin, ¿habrá topos en el zoo?

sábado 5 de diciembre de 2009

Ànims

sábado 5 de diciembre de 2009

A vegades apareixen muntaaaaaanyes i muntaaaaanyes i muntaaaanyes que no saps d'on han sortit. Apareixen i prou. De cop i volta, pum. Estaves jeient un pla amb un horitzó nítid i clar i ara et trobes entre muntaaaaanyes i muntaaaanyes i muntaaaaaanyes.
Què fem? És aclaparador, només de mirar els cims penses: Déu meu. I podries seguir atrapat a la vall, esperant a que plogui i se t'endugui el corrent de la riera.

Vinga, ànims. Sempre s'està una mica cansat, però mai no s'hi està prou per deixar de caminar, per abandonar fàcilment. Difícil, però no impossible, ni molt menys. I encara menys impossible si no camines sol.
Ànims a qui els necessiti, i gràcies pels ànims a qui me'n dóna quan me'n calen.



I de regal, una cançoneta que em fa posar de bon humor... :)

http://www.youtube.com/watch?v=PYgH8S7yFjI&feature=related

lunes 16 de noviembre de 2009

Faula de bon matí.

lunes 16 de noviembre de 2009
Es fa de dia. Els primers rajos de Sol llepen les teulades dels edificis. L'alè fred de la matinada es desglaça lentament.
Els humans d'aquest carrer dormen encara, submergits en els seus somnis irracionals, mentre darrere la finestra el món comença a revifar-se després de la letàrgia nocturna.
Poc a poc, els pardals enceten el dia piulant amb força i de forma contundent.
Apareix un gat persa, enorme, un gat increïblement gran i solemne. Té el pelatge blanquíssim i flonjo, i uns ulls grisos que miren aquí i allà lentament, meticulosament. Ha sortit d'una terrassa amb el porticó entreobert. Es passeja per la barana de la terrasseta d'una manera elegant, com si no pesés gens; baixa ara, s'esmuny entre els balustres de ferro, s'aferra amb estil a una tuberia, hi puja i la recorre fins arribar al sostre d'uralita que li queda just a sota. Un cop aquí escull un bon racó i hi jeu, fixant-se en el punt més alt de l'inclinació màxima, que li permet d'observar el panorama complet.
Surt ara pel mateix porticó un segon gat, més petit i esquifit aquest, de pèl gris com l'asfalt i amb una mirada gairebé esglaiada. Porugament fa camí fins al segon. El gran persa en veure'l treu les urpes, i en un fugaç moviment esgarrapa l'aire, advertint. El petit s'allunya una mica, fins la part més baixa del sostre d'uralita: les seves passes fan un desagradable soroll en picar contra el plàstic.
Mentrestant, el matí avança i la llum es fa més brillant. El dia comença a agafar alegria: els pardals s'exciten i piulen alhora, creant un diminut xivarri dins del pati de veïns. Estan totalment esbalotats i donen voltes i més voltes d'un cantó a l'altre de la teulada, aletejant pels ampits de totes les finestres. Els dos gats resten inmòbils mentre els ocells comencen a avançar per la zona.
El gran persa, però, s'impacienta i actua: s'alça de cop tot ell i amb l'urpa torna a esgarrapar l'aire, amb l'esperança d'empresonar-hi algun desgraciat pardal. Per als ocells, però, no ha passat en cap moment inadvertit el gran felí de pelatge voluminós i estarrufat, com tampoc ho ha fet la seva mirada inquisitiva i maliciosa; així, es dispersen cap al cel sense problemes. El persa desespera i jeu altre cop, humiliat davant del petit gris que ho ha vist tot. Ara els pardals tornen: és torn d'ell.
Arrupit, amagat entre les ondulacions de l'uralita, el gat espera, observa i calcula. Els ocells canten a plena veu i fan viatges idèntics d'un cantó a l'altre de la teulada. Passen, cada vegada, més arran d'on ell és...

miércoles 28 de octubre de 2009

S'han de fer coses.

miércoles 28 de octubre de 2009
S'han de fer coses, home. Coses com planxar, caminar, anar al gimnàs, deixar de fumar si és que fumes, aprendre a cuinar o a cosir, fer puntes de coixí, pintar làmpades amb esmalt, col·leccionar segells, pescar, tocar la guitarra o fer maquetes.
S'han de fer coses per molt que tot plegat pugui semblar a vegades absurd, inútil, buit de tot sentit i significat. Per posar un exemple: potser escriure al bloc és quelcom poc productiu, clarament no és gens pragmàtic, però s'ha de fer. No fer-ho és igual d'improductiu... no sé com dir-ho.
El pas per la vida de cadascú ha de crear un petit rebombori intern, imperceptible a gran escala però totalment palpable per a un mateix. Tot plegat és massa rebuscat; amb això només vull dir que s'han de fer coses. Un no es pot passar la vida pensant que és el seu any sabàtic ( a ningú se li acudiria prendre's la seva vida com una vida sabàtica, no?), que té dret a jeure deixant passar la vida per davant, perquè no el té, aquest dret. Contra la vida des de la vida no s'hi pot lluitar, i no s'ha de fer!
Aquestes coses absurdes qe s'han de fer, perquè s'han de fer, que poden semblar tonteries infructuoses, donen sense que ens n'adonem ple sentit a les persones, les treuen de l'estaticisme i les posen en moviment. Un jubilat avorrit ja no és el mateix jubilat avorrit si s'acostuma a baixar al bar i fa els encreuats del diari: mai no tornarà a ser el mateix.

lunes 26 de octubre de 2009

lunes 26 de octubre de 2009
Estimats:em toca fer una rectificació a la meva pròpia editorial:
Espero que se'm redimeixi tota la blasfèmia que he llançat cap a l'esforç tots els meus anys. Al meu favor he de dir, però, que no és del tot culpa meva: la paraula esforç és una paraula lletja, malaguanyada. Esforç, força contenida, perpectiva difícil, ''aguante''. Esforç és una paraula que s'ha de poder mantenir a ella mateixa, amb la seva pròpia força... i això no ho he vist mai clar. Esforç, patiment, dolor muscular o mental. Paraula que sempre m'ha recordat a Esparta, a entrenament militar. ''No hi ha resultat sense esforç''. M'ha fet sempre por: jo no estic segura de ser gaire forta, i en cas de que ho sigui, no estic segura d'estar-ne molt orgullosa.
Contraposat al meu romàntic carpe diem sempre hi he trobat l'Esforç en majúscules, una paraula tant religiosa i incoherent per a mi, el dolor per a la redempció, el patiment per a l'objectiu plaent, en lloc de l'epicurisme hedonista. Per què no? No he trobat mai ningú que em donés una raó satisfactòria. Així he anat passant la vida, creient que l'esforç era una cosa absurda i ridícula, que l'esforç era cosa exclusivament per als dèbils, incapaços de tenir objectius reals a curt termini sense garanties.
I.. vaja! Un dia et despertes, trobes un sinònim i els teus valors pateixen una petita convulsió.
L'esforç no és esforç, no és força: és intent, assaig i error. L'esforç no és un preu, és un camí. No és una consciència, no és un pla a seguir per a aconseguir un fi, és una casualitat en la que caus i penses: doncs val la pena.
Te n'adones, en aquest punt, del que una etimologia desafortunada ha aconseguit amagar-te durant molt temps: el gaudi que has experimentat en sentir com de malament tocaves el piano alhora que intentaves aprendre de cada error, això era esforç; la voluntat que has tingut per a no fugir en moments acadèmics d'alta tensió només per a veure fins a on podies arribar, això era esforç; les hores invertides e dibuixos i escrits horribles que a força d'hores acaben sent del tot axxeptables, això és esforç; l'alegria que experimentes llevant-te un dissabte a les sis del matí, pensant que gràcies a això els dilluns esmorzes al llit, això és esforç.

Així doncs, rectifico, sí senyor: no sóc detractora de l'esforç; en sóc només d'aquesta abominable paraula. Crec que s'hauria de canviar, de transformar o d'associar. No pot seguir sent sinònim de ''mal tràngol'', ''preu'', ho ha de ser de ''camí'', d' ''aprendre'', de ''vida''.
Alguna proposta? S'accepten cartes del lector...

viernes 25 de septiembre de 2009

Llar.

viernes 25 de septiembre de 2009
El veí del segon toca molt bé el banjo. S'hi posa a les onze o dotze del matí, s'hi està una bona estona. Si tinc classe tard, quan em desperto sembla que estigui en una festa. De tant en tant assaja amb el seu grup, i encara que són una mica cansinos, al pis tots acabem ballant.
Davant nostre viuen tres noies a les que sempre se'ls escapa el gat pels balcons dels altres. Estan tot el dia a la terrassa cridant-lo. Nosaltres les anomenem ''les Jover''. Són genials. Tot i que dubto que algun dia ens puguem conèixer, a la nostra manera ja ens coneixem.
I el de sota té un presseguer.

Ja controlem, més o menys, el programa de la rentadora. Tenim un davantal totalment ridícul. La cafetera perd i encara no hem vist d'on. He après a fer una sopa boníssima i m'estic traient un màster oficial en paelles.

A l'estudi anem fent cadascú la nostra amb un te turc ben calentet. Amb sucre. Al te no se li posa sucre. A vegades fem canvi: jo em barallo amb l'ordinador i amb els polígons i tu ho fas amb els carbonets.

No tindrem tele, ni taula-taula, però tenim una butaca GENIAL que vam portar des de l'Eixample fins a casa a les tres de la matinada, que va llençar algú encara no se per què.

El meu clauer és un Piolín. Ja m'acostumo al sorollet que fa la clau quan gira al pany, a l'alçada dels interruptors, a l'aixeta, que sobre del revés.
I el millor, el millor de tot, és sentir aquesta escalfor com de llar de foc, com de veure la pluja a través de la finestra, com de llet amb mel quan tens mal de coll, estant tapadet fins al cap al llit, amb la vànova, sabent que demà em despertaré amb tu.

Avui he descobert per a què era la clau que ens van donar de més.

miércoles 23 de septiembre de 2009

Excuse me

miércoles 23 de septiembre de 2009
Fa por equivocar-se. S'ha de reconèixer. Fa por. Fa por fer una cosa amb tot el teu cor i després adonar-te, encara que no te'n voldries adonar, que allò que has fet no era el correcte, que no ha sortit com voldries, o que directament no ha sortit. Dediques el teu temps, el teu cervell i la teva ànima a crear una cosa que, al final, resulta ser una gran equivocació.
Al teu voltant sempre trobaràs gent que ho faci tot bé, que no funcioni amb aquest sistema. Gent que sembla que té un decantador diví amb el que filtra tota l'Inspiració Mundial i la materialitza en qüestió de minuts. Gent que té molta sort si és veritat això que diu que els hi surt el que vol per casualitat.
Crec, però, que la resta de mortals funciona amb l'altre sistema, el poc estètic però força tradicional sistema d'anar-se fotent òsties per la vida i anar-se aixecant...llàstima.
Podríem abandonar, deixar-ho córrer, que pensin els llestos, però jo dic: cal realment que regni el filòsof? No ho veig tan clar. Ja costa prou a la vida saber què és el que vols, com per a cometre l'error de saber-ho i passar de llarg.
Al cap i a la fi, apart d'aquests quatre escollits per Déu,ningúneix ensenyat...m'equivoco?

sábado 12 de septiembre de 2009

(des)informació

sábado 12 de septiembre de 2009
Sona la melodia del telenotícies i apareix una capçalera: una esfera terrestre amb aires futuristes, en 3d, que gira a ritme funest sobre el seu eix. M'incorporo una mica al sofà per a esperar l'actualitat mundial amb el respecte merescut i em preparo per a rebre-la atentament. Apareix una noia mona, tota ben pentinada ella, amb uns rínxols d'un daurat oxigenat, amb un vestit verd d'última moda a El Corte Inglés. Té una veu cridanera. No és el to, és la manera com parla: com si li expliqués quelcom a una persona sorda o a un nen. Arqueja les celles com dient-me: mira'm fixament a la cara.
La noia capta la meva atenció.
Comença amb una notícia d'extrema importància i de rigurosa actualitat: declaracions de Rajoy acusant al PSOE de xoriços. El titular és: Algo huele a podrido en Benidorm. S'acusa a la mare de nosequi dels socialistes de mangar fons públics de la ciutat costanera, s'airegen draps de nosequina moció de censura.''En lugar de subir los impuestos, preocuparos de esclarecer vuestros asuntos internos''. La filla de l'afectada es defensa passant la patata calenta: de mocions de censura i de trapitxeos a València, millor que els populars no en parlin. ''Mejor que os calléis'', diu.S'acaba la notícia.
Notícia següent: un boig suís té ficades al garaig de casa seva mitja dotzena de boes constrictor. La policia ha descobert l'amagatall i ha detingut a l'amo. Es mostren fotografies amb la boa de deu quilos en primer pla. ''Pueden estrangular a una persona en diez segundos sólo con su fuerza'', explica la presentadora arquejant encara més les celles, com dient-me: caram, eh!.
Tercera notícia. Un avi s'ha trobat lligat i despullat a un poble de Castella. L'obra ha estat feta suposadament per una dona amb, probablement, problemes psíquics greus,resident al poble. Sedueix ancians i després els humilia. ''Quién sabe cuál va a ser la próxima víctima de esta desalmada mujer'', sentencia la rosseta.
Última i esperada notícia: Belén Esteban ha estat avisada, pel defensor del menor, que parla massa de la seva filla. L'exclusiva es complementa amb entrevistes a transeünts que exposen la seva opinió sobre aquest transcendent afer. S'informa que, a la nit, la Belén apareixerà al programa ''Sálvame'', casualment pertanyent a la cadena. La notícia finalitza amb l'imatge de la farandulera en primer pla, que amb la cara desfigurada de ràbia i sota unes ulleres gairebé violetes, crida. ''Yo voy a seguir hablando de mi Andreíta hasta que me salga del chichi!''.
I ara, els esports...


Sembla una broma, un relat fictici, oi?
Doncs no ho és: aquestes són, exactament, les notícies més destacades que s'han mostrat a Telecinco el migdia d'aquest calurós dissabte. Crec que qualificar aquesta MERDA de ''notícies'' és faltar el respecte al Periodisme, faltar el respecte a l'informació, faltar el respecte als espectadors i prendre el pèl a tothom en general.
Mentre sentia aquestes '''''''notícies'''''''', o més aviat, aquests retalls de successos que en tot cas haurien d'ocupar l'espai d'un programa sensacionalista de les cinc de la matinada d'una cadena en descomposició, he sentit com la presentadora, rossa i mona ella, m'escopia directament a la cara i després es reia de mi. M'he sentit totalment menyspreada.

Es pot saber què passa? Ens estem tornant boigs?

Realment pot ser que ens prenguin de gilipolles i ens ho diguin directament? ''Eh tu: ets un imbècil, i com que ho ets et tractaré com a tal. Empassa merda: empassa la teva dosi de violència, de ficció, de corrupció. Empassa i calla, i tanca els ulls.''

Ho sento, però m'ha semblat TAN fort...

miércoles 9 de septiembre de 2009

Niño, no seas repelente.

miércoles 9 de septiembre de 2009


Últimament m'estic aficionant als còmics ( perdó, novel·les gràfiques). El fet que ara visc al costat d'una biblioteca, combinat amb el fet que encara estic de vacances, dóna com a resultat que em passo el temps devorant llibres i més llibres.
Fa pocs dies vaig descobrir, a la prestatgeria dels còmics, un llibret molt curiós anomenat ''El Arte: conversaciones imaginarias con mi madre''. Pel títol vaig jutjar ràpid que seria una anada d'olla impressionant en plan ''soy artista'', alguna cosa així com un conjunt de divagacions disperses sobre tot i sobre res. Tot i així, per sort ens vam
donar una oportunitat i el fet és que me n'alegro molt que fos així.
En realitat, el llibre no és res més que una baixada de fums general: als ''artistes'', per creure que són diferents a la resta de mortals, i a la ''resta del món'' , si més no a aquella resta del món que es tanca davant tot allò que creu no poder entendre, que d'entrada ja creu que art significa estafa.
Hi ha d'haver un equilibri, crec jo, com en tot.
No cal empassar-s'ho tot, però coi, tampoc vomitis abans de provar una cullerada. No cal res més que esperit crític i una mica de personalitat. Només es tracta de si t'agrada o no t'agrada, si et diu alguna cosa o no te'n diu: res més.
Existeixen els timadors i els arrogants, està clar, aquells qui creuen que per fotre quatre polseres amb gomes de pollastre són qui sap què, però també hi ha gent amb bones idees, ganes de provar coses noves i obrir ments, i crec que això és bo sigui en l'àmbit que sigui. Les obres ens transporten, ens allunyen, ens fan pensar, descobrir i sentir.
Per elles mateixes, no són nocives.
 
Todos somos un poco niño melón. Design by Pocket