Es mirava tota suada la cortina. Cotó fi voleiant; a través, un atzur intensíssim com la pupil·la morta de Sara.
Sara, el seu nom gravat al ventre. Una esgarrifança li va recórrer l'esquena.
L'habitació tan silenciosa i inodora ara la marejava. Tenia ganes d'aixecar-se i caminar descalça amb les plantes del peu ben planes sobre el terra fresc. I la nena-era una nena o un nen?- que devia omplir els pulmons violacis i estirar-se i viure, ara mateix. Què estrany voler agafar-la. Però ho volia. Oh, només un moment...
La ciutat, 2010
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada