Yaiza Be Gé

autorretrat

2010-12-01T14:21:00.001-08:00

Tinc
Un cervellet tou com una molsa;
S’humiteja de rosada i s’eixuga al capvespre.

Ulls de fum i el cos d’argila
La pell de sorra i uns peus
de funambulista.

pez.

2010-11-09T09:22:00.000-08:00

Para algunos son pájaros. albatros, golondrinas... gorriones.
Para mí no.
Es un pez,
con sus escatas rojas, su mirada en balde, su agua que corre fría y translúcida como la n-a-d-a.
Aquello de cargarme
el acuario con un martillo, cuando tenía dos años, no era sino una premonición de lo que había de acontecer ya siempre.

Fly.

2010-10-01T14:05:00.000-07:00

Una nit em va ser explicada una gran història. Una nit, amb la tranquil·litat pròpia i amb la tranquil·litat exaltada d'aquelles nits que són especials, a recer de la llum i embolicada en una pau certíssima, vaig escoltar, com una nena, una llegenda. Cada paraula entrava dins meu en forma d'una gran veritat.

-Ens estimem-diguè el guerrer
-I ens casarem-continuà la jove-Però ens estimem tant que tenim por. Volem un conjur, un encanteri, alguna cosa que ens pugui ajudar. Què hi ha que puguem fer per estar sempre junts?
El vell savi els mirà i s'emocionà en veure'ls tant joves i enamorats. Tot seguit, diguè:
-Hi ha una cosa que podeu fer: tu, guerrer, em portaràs l'àguila més bella que vola sobre la més alta muntanya del nord; tu, jove noia, m'hauràs de presentar el més formós falcó que planeja sobre la muntanya més alta del sud.
Els dos joves partiren cap a la tasca que els havien encomanat, i tornaren al cap d'uns mesos amb el falcó i l'àguila per a presentar-los al savi. Ell els preguntà sobre el vol d'aquestes aus.
-Oh! Em va ser molt difícil poder prendre l'àguila!-exclamà el guerrer-De totes les que hi havia, era la més ràpida i la que volava més amunt.
-El mateix em passà a mi amb el falcó-es queixà la jove-Mai n'havia vist cap amb un vol tan lleuger .
Tots dos estaven impacients per a fer el ritual necessari per asssegurar el seu amor etern.
-Què n'hem de fer, ara, d'aquestes aus?-va inquirir la noia.
-Bevem la seva sang, fem un sacrifici?-preguntà el noi
-Res de tot això-contestà el savi-Escolteu-me: preneu els ocells i lligueu-los entre ells per les potes amb cintes de cuir. Quan ho hagueu fet, deixeu-les volar.
Així ho varen fer els dos joves. La sorpresa, però, va ser veure que l'àguila i el falcó intentaven aixecar el vol, però només aconseguien revolcar-se per terra.
-Vosaltres sou com l'àguila i el falcó: si el vostre amor us lliga, només aconseguireu viure revolcats a terra. Si voleu que el vostre amor perduri, voleu junts, però mai lligats.

Temps després d'aquella nit, el conte encara em ressona i de tant en tant demostra la seva veritat.
Sort, i que voleu ben amunt. Que sempre quedi aquest Sol que no veiem.

el món voltaràs

2010-07-18T02:02:00.000-07:00

Un horizonte inmenso y crepuscular se extiende delante de nuestra alma; en él, al par que nuesrras miradas, se sumergen nuestros sentimientos y, ay!, ardemos en deseos de entregarle por completo nuestro ser, soñando saborear en toda su plenitud las delicias de una sensación grande, sublime y única. Pero cuando hemos corrido para llegar; cuando el allí se ha convertido en aquí, vemos que todo queda como antes, permanecemos en nuestra miseria, encerradps en el mismo círculo, y el alma suspira por la ventura que acaba de escapársele.
Por eso, el hombre más inquieto y vagabundo vuelve, al fin, los ojos hacia su patria, y halla en su lugar, en los brazos de su esposa, en medio de sus hijos, y en el trabajo para el bien de tan queridos seres, la ducha que en vano ha buscado por toda la tierra.

Goethe.

sales

2010-07-07T11:31:00.000-07:00

He conegut algú amb el nom més estrany del món. És un nom que sona a ocell, a sal, a casa modernista, a nena amb rínxols d'or. És una persona d'un altre món.

He vist amb els meus propis ulls algú malalt d'amor.

Només les persones grans diuen ''bon profit''. Els demés tenen vergonya de viure i prou.

Hi havia, avui, un noi que somreia al metro. He imaginat què estaria recordant.

Compro fruita a ritme de salsa. El fruiter somia tornar a Cuba però està content entre els colors dels préssecs i els mangos.

Hi ha un home dóna corda a una caixa de música que en realitat és una ràdio. Deu saber-ho, que es veu? La seva cara és incerta. Llegeix Dostoievski mentre li dóna voltes.

He comprat Werther per 60 cèntims, dedicat per algú que diu: ''los románticos son insaciables, no conocen la palabra BASTA''. M'imagino qui devia de ser aquesta persona que al 1950 va regalar-lo.És una noia, és una ploma. Tinc un tresor.

sex and the city

2010-06-30T11:49:00.001-07:00

Es mirava tota suada la cortina. Cotó fi voleiant; a través, un atzur intensíssim com la pupil·la morta de Sara.
Sara, el seu nom gravat al ventre. Una esgarrifança li va recórrer l'esquena.
L'habitació tan silenciosa i inodora ara la marejava. Tenia ganes d'aixecar-se i caminar descalça amb les plantes del peu ben planes sobre el terra fresc. I la nena-era una nena o un nen?- que devia omplir els pulmons violacis i estirar-se i viure, ara mateix. Què estrany voler agafar-la. Però ho volia. Oh, només un moment...

La ciutat, 2010

d'hora

2010-06-23T04:24:00.000-07:00

la vorera brilla a les tres quarts de sis del matí o la matinada. petits cristalls clavats a terra. caiguts i petitíssims sota els fanals.
em pregunto quins somnis ha tingut la ciutat aquesta nit. si aquesta ciutat té somnis, pregunto, veient els núvols sobre el món i les persones irreals que sembla que caminen, grises i tendres.

sunset

2010-06-20T12:24:00.000-07:00

Porque podemos ver juntos
la belleza de las almas
ocultas como diamantes
en el reloj del mundo.

De El automóvil verde

Radio nowhere.

2010-06-08T03:12:00.000-07:00

La sombra coagulada de ginsberg bajo la farola Azul o a lo largo y ancho de denver o llegando sin un centavo a ninguna parte. ginsberg y jackie como bonnie & clyde matando polvo y belleza en su camino. aquello que te explotaba no era sino dios en los pies quemados por el asfalto, la locura exultante del sol en la nuca. tiempos aquellos sin miedo, tiempos sórdidos pero llanos como vuestra carretera.

Anunciado en TV: El filo de la navaja, W.S.Maugham; Sandwiches de realidad, A. Ginsberg; En la carretera, J. Kerouac; Ariel, S.Plath.

no os dejéis seducir

2010-05-21T14:06:00.000-07:00

brecht. ahí, (in)quieto en esa tuya ciudad de asfalto dices: oh, soy alguien triste, tan triste que soy hasta feliz. triste en esta ciudad triste, gris triste y a la vez fantástico. este mundo grotesco te fascina delicado, ese ying desde tu yang, brecht.
dices, ahí parado: no os dejéis seducir. no os dejéis seducir por esas pequeñas muertes que os rondan como moscas, dejad el lodo, resistid la impía tierra que os enterrará.

2010-05-19T13:52:00.000-07:00

Se asoman a la orilla de las nubes esta tarde, cuando anochece. Se quedan ahí quietas a la espera de ser vistas.
Como ese niño lanzando oraciones a Dios o a los Reyes Magos, hay quien le ruega cosas al espejo de la luna.

Branqueta genealògica.

2010-05-12T08:24:00.000-07:00

A vegades trobo pistes. El més sorprenent és que les trobo exactament on i quan han d'aparèixer: és increïble. Avui, precisament, era importantíssim trobar-ne moltes, de pistes. La primera era un regal. Una branqueta de mimosa, marcida. Maca. Gràcies, he pensat. De res, crec que debia dir algú en algun lloc.

Esos versos

2010-05-11T01:08:00.001-07:00

Son esos versos temblorosos, hinchados. Esos versos, esos versos como un puñetazo al día siguiente.
Colgados en el tendedero, secando sus letras al Sol del pre-verano. Esos versos, esos versos que son migas en la mesa. Que son partituras en si bemol. Que son ese instante de tiempo en que la luz de tu cara llega al espejo. Esa ciencia sucia son también letras.
Esos, son esos versos.

2010-05-10T08:12:00.000-07:00

¿Qué más dará?
Yo creo que es cierto, indudablemente cierto. Algo como se le presentaba a aquél hombre meditabundo frente su hoguera con algún que otro traguillo de ron. Algo así, parecido.

Y qué más dará si no es cierto. ¿Qué lo es? Bla, bla, bla, pasarían horas.
Déjame que me aferre a ese tablón, aunque se lo lleve la corriente.
Se nos lleva a todos, al fin y al cabo. Al fin, y al cabo.
Esa comodidad atribuída al pobre Epicuro, que por contra se afanaba en cultivar su huerto y a sus discípulos. Esa, esa comodidad jactanciosa de los zapatos ergonómicos.

2010-04-28T13:58:00.001-07:00

Aquí nos quedamos: amarrados, amarados, amados.
Bajo el Sol que se tuesta, entre la ciudad morena, la luz. Aquí nos quedamos.

Tumbada y preguntándome si prefiero ser.
Qué mundo más amargo, qué mundo más tierno. Porque hoy desayunamos , y no merendamos y nos suenan las tripas. Pedazos de pastel. Pedazos de aire.

He vuelto.

2010-04-26T13:49:00.000-07:00

Empieza a venirme el verano. Me viene a oleadas. A veces, a arcadas.
Y como viene se va y como se va vuelve. Quizás es un balancín al lado de una piscina, que se mueve tímido.
Ángel González se ha perdido en la playa. Todos los ángeles se me pierden en las playas.
El Sol que parece sangre, el cielo que es un coágulo de sangre y lo demás son cicatrices. El mundo es una inmensa rodilla de un niño.
Empieza a venirme el verano, delirante y ciego como el balancín y como la sangre y los ángeles de la playa y como las cicatrices. Ya vuelve la vida en todas sus modalidades.

La muerte del conejo. El chimpancé ya muerto.

2010-04-04T10:02:00.000-07:00

Cuando era pequeñita fuí al zoo un par o tres de veces. Me parecía un lugar fantástico. Pura selva, pura sabana, puros glaciares. Madagascar, el Paraíso, y encima había un Burger Safari. ¿Qué más se puede pedir? Yo quería trabajar ahí de mayor, es más, yo quería vivir allí con ellos.

Había leopardos con miradas vivas y audaces, pero oh, algunos de nosotros éramos más audaces aún!
Había pingüinos sumidos en su pingüinil vida polar, en un hábitat tan perfectamente recreado que era casi auténtico.
Había elefantes campando a sus anchas en sus esplanadas particulares. Rinocerontes sabios y legendarios. Loros, carolinas, papagayos y flamencos volando sobre mi cabeza en enormes pajareras. Curiosas gacelas. Suricatas haciendo guardia en sus guaridas desérticas.

También creía, por aquel entonces, que los niños de diez años medían metro ochenta y que su cerebro era espectacularmente más maduro y complejo que el mío.

Recuerdo perfectamente, casi como si fuera una idea actual, cuánto deseaba poder ser uno de ellos. Sin necesidad de usar la palabra meramente como intermediaria, guardándola para algo más sagrado; comunicándome sólo con el instinto que me unía a ellos vitalmente. Pero sobretodo, alejándome de la artificialidad humana para siempre, reencontrandome con mi esencia más verdadera, la animal, para vivir harmoniosamente en esa comunidad.
Harmoniosamente. Comunidad.

El día de la nevada, mientras Barcelona alucinaba en colores con la espectacular tormenta, yo no se qué hacía en el zoo, pero allí estaba. No había ni un alma. El silencio era ensordecedor.
Aquello parecía un cementerio.
Paseando arriba y abajo, veía a los animales encerrados en sus para nada tan grandes esplanadas, para nada tan grandes lugares para vivir. Entre sus cascadas pintados en la pared, sus árboles milenarios de cartón piedra y sus lagos de agua pura de manguera. Sus pistas de tierra seca como sabana africana. Y lo que más pesaba era el silencio en aquellos seres.
Un leopardo daba vueltas alrededor de su recinto. Vueltas y más vueltas rodeando el cercado. Se paraba delante mío, como notando algo, y seguía.
Era terrible. Podría haberme acercado a los barrotes y haberle acariciado el hocico. Estoy completamente segura.
Aquel no era el felino salvaje con el que quería vivir: aquello era un gato.
Me largué.

Volví obligada el segundo día de semana santa, un día soleadísimo, y la experiencia no fue mejor. Los animales que por la nevada ya habían sido resguardados en casetas ahora estaban exhibidos al público, entre ellos yo. Todo se observaba mejor ese día, y me di cuenta de las escalofriantemente pequeñas dimensiones de las jaulas. Era algo horrible.
Monos de todos tipos hacinados en un mostrador envidriado. Imaginaba aquellos monitos saltando de rama en rama, y de esa a otra rama, y de esa a otra y a otra en su selva original o, mejor dicho, en la selva original de sus ancestros. Pensaba si debían echar de menos algo, si era posible genéticamente. Aunque no hacía falta ser un genio para darse cuenta de que sí.
Entonces, ¿por qué nadie parecía darse cuenta?
Dos italianos echaban ganchitos al estanque de sus antecesores genéticos y gemelos con ellos en un 98% para divertirse después observando con qué toque humano se dirigían hasta la patata, le secaban el agua y se la comían. La gente aplaudía. Los chimpancés aplaudían. La gente se reía y luego se marchaba a ver los leopardos.
Había un chimpancé viejo. No cogía ganchitos. Pensé que quizás estaba enfermo. Lo estuve dibujando a él en especial porque estaba muy quieto, y pude retratarlo con los brazos cruzados, lo cabeza de lado, casi durmiendo.

No se qué conclusión sacar de todo esto. En realidad sí la se, pero no me atrevo a creérmela porque se que hay cuestiones que no estoy teniendo en cuenta. Cuestiones que ni siquiera conozco. Se que estos animales muy probablemente estarían muertos si no fuera porque estan encerrados en esta ciudad ajena a ellos. Ese chimpancé estaría despellejado, el leopardo habría muerto de hambre. Los elefantes estarían mutilados. Lo se.
Pero no me sirve. El zoo de Barcelona es un circo, porque está montado como tal. Burger Safari, Aguila Grill, la tiendecita, los cochecitos. Es un circo donde el mono aplaude, y hipócritamente decimos que es para preservar la especies, para difundir el conocimiento. ¿Qué conocimiento? Saber que un réptil es esto, que esto es un flamenco? ¿Ver con nuestros propios ojos que un mono es como una persona, pero a través de un cristal? Esto no es conocimiento, porque para conocer primero has de respetar.

La verdad es que no soy demasiado activista por los animales, más bien no lo soy nada, y me siento genial después de comerme una costilla de cordero al horno, un bocata de jamón o una hamburguesa. Pero de pequeña, a la vez que creía que de mayor sería la mejor amiga de los delfines, visitaba una granja donde los pollos eran fibrosos y atléticos. Con mis amigos llorábamos las muertes de los conejos degollados que después nos zamparíamos. Puede parecer algo inhumano dejar que un niño presencie un espectáculo como este, pero creo que no estoy traumatizada por ello. Sin embargo, sí que me ha provocado un gran impacto lo del zoo y lo considero infinitamente más inhumano. Porque con la muerte del conejo veía una situación real. Pero esos primates tras el cristal no son reales. Son irreales, son situaciones encubridas.

En fin.

Homo homini lupus.

2010-03-21T16:15:00.000-07:00

La confianza en el ser humano es algo que más o menos podemos debatir, aunque en el fondo la situación es que lo que queremos está claro, pero lo que es lo está bastante también. Gente que podamos llamar ''buena'' (término que también podríamos cuestionarnos, sin punkismos nihilistas) digamos que la hay relativamente. Normalmente, según cómo. Cuando hay buen rollete, todo el mundo es bueno. Cuando hay hambre, eso de bueno como que no tiene sentido.
¿Puedes estar seguro de que eres una buena persona, de que pondrías tu moral, tu ética y tus principios por delante de casi todo (otra: ¿de qué casi todo?)? Seguramente lo crees, pero esa no es la pregunta. La pregunta es si puedes estar seguro.
Para muestra, un botón.

2010-03-05T04:31:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=UkY5JGt65cg

desfogament musical, permeteu-me.

2010-03-03T05:49:00.000-08:00

-Interessants, les voltes de la sínia. Realment interessants.

Néstor el mira sense entendre res, i després es mira la sínia, dibuixada al lluny però nítida, amb les seves llumetes enceses movent-se a poc a poc, en cercle. Un cercle viciós i viciat, pensa, com ho són tots els cercles. No entén, i demana amb la mirada una explicació darrere d'aquella mística afirmació. Però no n'hi ha cap.

Voltes, voltes, voltes, voltes, voltes, voltes,voltes, voltes, voltes, voltes, voltes, voltes, voltes, voltes, voltes, voltes,voltes, voltes, voltes, voltes, voltes,voltes, voltes, voltes, voltes, voltes,voltes, voltes, voltes, voltes, voltes,voltes, voltes, voltes, voltes, voltes,voltes, voltes, voltes, voltes, voltes,voltes, voltes, voltes, voltes, voltes,voltes, voltes, voltes, voltes, voltes.

tres descobriments aquesta setmana

2010-02-23T06:01:00.000-08:00

Ninguno de los libros de este mundo
te aportará la felicidad,
pero secretamente te devuelven
a ti mismo.

Allí está todo lo que necesitas,
sol y luna y estrellas,
pues la luz que reclamas
habita en tu interior.

Ese saber que tú tanto buscaste
por bibliotecas, resplandece
desde todas las lágrimas,
puesto que es tuyo ahora

hermann hesse

http://www.youtube.com/watch?v=zaBoqhzF_QI

Sense títol, II

2010-02-16T10:11:00.000-08:00

REPRESENTANT- Senyors, senyores, un momentet (es fa silenci a poc a poc). Gràcies. Vull donar-los la benvinguda. És un honor tenir-los aquí el dia d'avui, un dia tant i tant important per a l'art. Agraeixo, agraïm, l'assistència de tots vostès... bé, menys preàmbuls (riu). Els hauria de parlar de l'obra... però realment no sé si en seré capaç! Quin representant, diran (tots riuen discretament), però és realment difícil expressar amb paraules tot allò que concentra el ''Sense títol II'' d'aquest jove prodigi (passant un braç per sobre l'espatlla). L'inefabilitat del seu art els confesso que, el dia que vaig contemplar per primer cop l'obra, em creà un paroxisme i una conmoció extraordinaris, un sentiment únic que no havia experimentat mai abans. El primer cop, dic, va ser una paràlisi emocional, i vaig sentir alhora el tot i el buit com una sola cosa... com podria explicar-ho! L'arkhé grec se'm feu nítid just davant, ocupant un espai i un temps: el llenç i l'instant en què jo el veia. Exagera, pensaran els qui no em coneguin: oh, però vosaltres, estimats amics (mirant els CRÍTICS) si en fa d'anys, que em coneixeu! Sabeu ben bé que no parlo en va mai. (els CRÍTICS assenteixen rotundament i de manera elegant). Si els ho dic, senyors, és perquè l'advertència els pot fer servei avui, precisament a vostès, a qui la seva eminència artística castiga sovint amb una sensibilitat afilada. Oh, senyors, avui és un dia important! L'art d'aquest jove trenca, i ho fa definitivament, amb tot el gruix d'obres inerts que ha arrossegat la societat durant el segle XXI, amb tots els rocs absurds que han anat formant inacabables tarteres. S'ha acabat, senyors, l'obra que embruta la consagració del mot ''art'', que l'impedeix com a santuari d'ànimes escollides. En fi! Podria parlar i parlar i mai les meves paraules serien justes amb la puresa real de l'afer que ens reuneix. Els torno a agraïr, senyors, la seva presència, i sense més discurs els presento ''Sense títol, II'' (deixa caure la tela que cobreix el llenç. Tots es queden maravellats veient el quadre en blanc).
'' El temps es para. Tothom es queda quiet, menys CRÍTICA I, que s'apropa al centre de l'escenari i comença el monòleg.''

18 :)

2010-01-12T03:37:00.000-08:00

Gorrión.

De los pájaros, gorriones
Nacarado cisne no quiero
con las entrañas de plata
ni águila vieja de hierro;
bronce color de las alas,
plumas tostadas:gorrión.

Un nido fresco de ramas
de un más fresco limonero
en una plaza, en una casa,
en lo alto del trastero
o en piedra de puente viejo.
En nido eterno, gorrión.

Volar, volar! sobre las almas
que miran desde abajo el cielo,
cruzando como una daga
cortando el aire más fresco
que se esparce de mañana
sobre el mundo, gorrión.

Y vivir de valses de agua
de las fuentes de un recreo,
de miguitas de palabras
que trae y se lleva el viento
cogerlas al vuelo, rasas,
como suerte, gorrión!

Jo només volia...

2009-12-28T13:52:00.000-08:00

Resulta que el meu mòvil no tira. No es carrega, es penja i ''para colmo'' passa la corrent. Vaja, que li ha arribat l'hora. A mi no és que em facin especial gràcia aquests aparells, però tampoc en sóc una gran detractora. Total, que en aquestes dates aprofitant l'avinentesa hem decidit que és hora de comprar-me'n un de nou. Vale. Fins aquí bé.
Primer intent: Entrem a una botiga de Granollers, de la qual sortim al cap de 30 minuts veient que van molt atrafegats i hi ha per estona.
Segon intent: Entrem a una segona botiga, aquesta de Telefónica. Després d'esperar també uns 20 minuts ens atenen i ens dónen com a opció, amb targeta, cinquanta-mil telèfons. Tenen mp3, pantalla tàctil, 1,3 p, 3G, i double surround com a mínim. Jo només volia...unmòvil, això que serveixper trucar. Dos telèfons. N'escollim un.No el tenen. Doncs l'altre. Tampoc. Ens hauríem d'esperar a la setmana que ve a que els portin, però com que cada mes canvien les ofertes aquesta oferta d'aquest mòvil ja no serà vàlida.
Sortim sense res.
Tercer intent: truquem per telèfon a Telefónica per veure si podem tenir el mòvil aquest del principi. Resulta que sí, i que amés el podem tenir gratis. Guai. Al cap de l'estona comencen les pegues: potser no ens envien aquest, potser hem de pagar més, potser no ens arriba fins mitjans de gener...
Res de res.
Quart intent: Anem a Orange. Hola, em vull canviar aquest mòvil per un altre. Comencen les ofertes de contracte. Que no vull contracte. Però mira que si et passes a contracte pots trucar a qui vulguis de 3 a 6 de la matinada i de 8 a 9 del vespre cada diumenge parell de cada mes que comenci per A. Després de trenta milions d'ofertes de contracte arriben les ofertes de targeta. Que no, de veritat, no vull cap oferta. Tinc ganes de cridar: JO NOMÉS VOLIA UN MÒVIIIIIL! S'acaben les ofertes. M'expliquen que tinc punts que es poden canviar per un mòvil. He de trucar noseon per a que em diguin els punts que tinc. Vale. He de tornar a trucar perquè no ho he sentit. Ja el tinc. Ara aquest número la dona li ha de donar a nosequi. Truca, no contesten. Mentrestant l'altra dona ven l'últim mòvil Las Vegas, que és el que jo vull. Com que estan colapsats, em diuen que anem a donar un volt i tornem en mitja hora. Tornem. La dona d'abans jano hi és. L'altra diu que no sap res, torna a trucar i no contesten.
Marxem sense mòvil....

Continuará...

P.D:Truqueu-me al fixe, amics!

Jose Hierro

2009-12-21T03:55:00.000-08:00

Noche

Salió desnuda el alma
a quemarse en la hoguera.
¡Qué claras dan la sombra
las estrellas!
Se enredaba la noche
azul, entre las piernas.
Ocultas en los chopos
bailaban las doncellas.
¡Qué anunciación, qué víspera
de deshojar las nieblas
de dos en dos. Las brisas
de tres en tres!
Estrellas,
¡Qué claras dan la sombra
las estrellas!

De "Prehistoria literaria" 1936-194

Jose Hierro

Hoy he soñado con un topo.

2009-12-17T01:08:00.000-08:00

Esta noche he tenido un sueño raro que no recuerdo muy bien; de todas formas, lo que sí recuerdo es que había un topo.
Entendedme, no era un topo-topo, no sólo porque era soñado sino también porque... sólo yo sabía que era un topo. Era amorfo y peludo, pero a la vez era entrañable como un peluche, y además era un topo.
Suena extraño, pero lo era, no cabe duda.
Entonces me he levantado esta mañana y me he dado cuenta de que nunca he visto un topo. Claro que he visto fotos, he visto dibujos, he visto vídeos, incluso he visto huellas, pero nunca he visto uno en el plano de la realidad vital. Y después, como tenía tiempo, aún he pensado: ¿y si no existen los topos? ¿y si es todo una gran mentira mundial, como Papá Noel? Damos por sentado que existen porque nos lo dice mucha gente, alguna importante, y como somos gente de buena fe y, además, para qué engañarnos, los topos nos dan un poco igual, simplemente les creemos. Incluso a los niños, nosotros que no hemos visto ninguno, les confirmamos que existen (¿cómo no van a existir?).
Pero... ¿cuántos de nosotros hemos visto un topo? Cuántos humanos deben existir ahora mismo en la Tierra que hayan visto un topo?
De este tema tan y tan controvertido, lo que consuela un poco mi alma es la certeza de que puedo pedir explicaciones: puedo ir a algún lugar, no se cuál, y exigir que se me enseñe un topo. Entonces me dirán: mira, aquí está, y yo me podré ir a mi casa y soñar topos normales.
Vale. Los topos, vale.

¿Y el arte, es como los topos? ¿Alguien ha visto alguna vez, en el plano vital, el arte, como una Virgen aparecida con su halo y todo? ¿Es capaz alguien de definir su silueta, su contorno, los límites que lo dibujan?
¿En un sueño... cómo podría estar segura de figurármelo correctamente? ¿Y en despertar?
Y, como aún tengo tiempo, me pregunto: ¿Y si no existe? ¿Y si es una gran mentira mundial, como Papá Noel? Simplemente creemos. Creemos en una palabra que desglosada no significa nada. A dónde vamos a pedir explicaciones, quién de los autoproclamados artistas nos va a dar una solución. Alguno nos dirá: es la sublime belleza, el éxtasis, el orgasmo del alma. Otro nos dirá: es una actitud vital, una filosofía antropológica. Otro, abrumado, lo sacralizará diciendo que está desde siempre (estar, que no es ser). Otro nos dirá: no es nada.
Y los demás vamos haciendo, algunos queriendo llegar a alguna parte, otros creyendo estar en alguna parte, y aún otros riéndose. Y una palabra inútil, infértil, parece que no lo es tanto porque engendra muchas otra: elitismo sensible, intelectual, clasismo, negocio, ignorancia. Todas inscritas dentro de la gran familia del capitalismo, de la que sólo escapan los topos.

En fin, ¿habrá topos en el zoo?

Ànims

2009-12-05T13:19:00.001-08:00

A vegades apareixen muntaaaaaanyes i muntaaaaanyes i muntaaaanyes que no saps d'on han sortit. Apareixen i prou. De cop i volta, pum. Estaves jeient un pla amb un horitzó nítid i clar i ara et trobes entre muntaaaaanyes i muntaaaanyes i muntaaaaaanyes.
Què fem? És aclaparador, només de mirar els cims penses: Déu meu. I podries seguir atrapat a la vall, esperant a que plogui i se t'endugui el corrent de la riera.

Vinga, ànims. Sempre s'està una mica cansat, però mai no s'hi està prou per deixar de caminar, per abandonar fàcilment. Difícil, però no impossible, ni molt menys. I encara menys impossible si no camines sol.
Ànims a qui els necessiti, i gràcies pels ànims a qui me'n dóna quan me'n calen.

I de regal, una cançoneta que em fa posar de bon humor... :)

http://www.youtube.com/watch?v=PYgH8S7yFjI&feature=related

Faula de bon matí.

2009-11-16T07:37:00.000-08:00

Es fa de dia. Els primers rajos de Sol llepen les teulades dels edificis. L'alè fred de la matinada es desglaça lentament.
Els humans d'aquest carrer dormen encara, submergits en els seus somnis irracionals, mentre darrere la finestra el món comença a revifar-se després de la letàrgia nocturna.
Poc a poc, els pardals enceten el dia piulant amb força i de forma contundent.
Apareix un gat persa, enorme, un gat increïblement gran i solemne. Té el pelatge blanquíssim i flonjo, i uns ulls grisos que miren aquí i allà lentament, meticulosament. Ha sortit d'una terrassa amb el porticó entreobert. Es passeja per la barana de la terrasseta d'una manera elegant, com si no pesés gens; baixa ara, s'esmuny entre els balustres de ferro, s'aferra amb estil a una tuberia, hi puja i la recorre fins arribar al sostre d'uralita que li queda just a sota. Un cop aquí escull un bon racó i hi jeu, fixant-se en el punt més alt de l'inclinació màxima, que li permet d'observar el panorama complet.
Surt ara pel mateix porticó un segon gat, més petit i esquifit aquest, de pèl gris com l'asfalt i amb una mirada gairebé esglaiada. Porugament fa camí fins al segon. El gran persa en veure'l treu les urpes, i en un fugaç moviment esgarrapa l'aire, advertint. El petit s'allunya una mica, fins la part més baixa del sostre d'uralita: les seves passes fan un desagradable soroll en picar contra el plàstic.
Mentrestant, el matí avança i la llum es fa més brillant. El dia comença a agafar alegria: els pardals s'exciten i piulen alhora, creant un diminut xivarri dins del pati de veïns. Estan totalment esbalotats i donen voltes i més voltes d'un cantó a l'altre de la teulada, aletejant pels ampits de totes les finestres. Els dos gats resten inmòbils mentre els ocells comencen a avançar per la zona.
El gran persa, però, s'impacienta i actua: s'alça de cop tot ell i amb l'urpa torna a esgarrapar l'aire, amb l'esperança d'empresonar-hi algun desgraciat pardal. Per als ocells, però, no ha passat en cap moment inadvertit el gran felí de pelatge voluminós i estarrufat, com tampoc ho ha fet la seva mirada inquisitiva i maliciosa; així, es dispersen cap al cel sense problemes. El persa desespera i jeu altre cop, humiliat davant del petit gris que ho ha vist tot. Ara els pardals tornen: és torn d'ell.
Arrupit, amagat entre les ondulacions de l'uralita, el gat espera, observa i calcula. Els ocells canten a plena veu i fan viatges idèntics d'un cantó a l'altre de la teulada. Passen, cada vegada, més arran d'on ell és...

Popular?

2009-11-03T13:57:00.000-08:00

Avui m`ha passat una cosa molt estranya que m`agradaria explicar. Resulta que aquesta tarda hem decidit anar a comprar, i mentre fèiem camí hem passat per davant d.un local en el qual fins avui no m.hi havia fixat. Hi havia un rètol que deia: ´Centre per la cultura popular i la revolució`, o una cosa així. M.ho he estat mirant per fora i com he vist que hi tenien penjat l`InfoUsurpa i propaganda diversa d`actes okupes he decidit entrar, pensant que seria un CSOA o quelcom semblant i esperant que me n`imformessin. A dins hi havia un mostrador i darrere d`ell una dona de mitjana edat es fumava una cigarreta (crec) amb tota la calma del món. La conversa ha anat més o menys així.
-Hola.
-Hola.
-Mira, es que sóc nova al barri, he passat per aquí i m'agradaria informar-me de les activitats que oganitzeu, del funcionament que té això i de les coses que es poden proposar, i això.
-Ja. Bueno, és un centre social okupat.
-Ah, molt bé. Té algun tipus d'interès concret o és de moltes coses?
-... Bueno, de moltes coses.
-Ah. Molt bé.
-....
-I quines coses?
-Doncs... venem samarretes per autofinançar-nos, i també tenim l'impremta que és per fer les samarretes que si et vols fer una, te la deixo. I fotocòpies gratis. I abans també hi havia una ràdio però ara ja no, l'equip l'hem venut per autofinançar-nos i això.
-Ah... bueno, està guai, osigui que està obert a propostes de la gent, no?
-Com?
-Això, a activitats que proposi la gent, com jo què sé, tallers, pelis...
-Ah, sí, bueno, si l'assemblea accepta la idea, de puta mare.
-I això de l'assemblea com va?
-Doncs tu em dius la idea, jo la dic a l'assemblea i si els sembla bé doncs es fa.
-Ah. Bueno, doncs gràcies per l'informació, vinga, que vagi bé.
-Saluuut.

Em fa molta llàstima que passin aquestes coses, perquè només fan que perjudicar la imatge de diversos àmbits: de l'okupació, de la gent jove, de les iniciatives populars...
No se què comentar sobre aquest episodi perquè és tot bastant obvi, només que és cert que s'ha d'anar molt amb compte per no caure en paranys com aquest de l'autofinançament, de l'assemblea... contradient la pròpia paraula amb la seva pràctica equvocada. També que, dins del que he pogut veure gràcies a gent molt experimentada i amb molta iniciativa alhora que he tingut la gran sort de conèixer, l'importància que té el callar i escoltar, aprendre, digerir, concloure i llavors parlar i proposar és CABDAL en totes aquelles decisions i empreses de caire popular, o que simplement agrupen molta gent.
En fi.

S'han de fer coses.

2009-10-28T08:14:00.000-07:00

S'han de fer coses, home. Coses com planxar, caminar, anar al gimnàs, deixar de fumar si és que fumes, aprendre a cuinar o a cosir, fer puntes de coixí, pintar làmpades amb esmalt, col·leccionar segells, pescar, tocar la guitarra o fer maquetes.
S'han de fer coses per molt que tot plegat pugui semblar a vegades absurd, inútil, buit de tot sentit i significat. Per posar un exemple: potser escriure al bloc és quelcom poc productiu, clarament no és gens pragmàtic, però s'ha de fer. No fer-ho és igual d'improductiu... no sé com dir-ho.
El pas per la vida de cadascú ha de crear un petit rebombori intern, imperceptible a gran escala però totalment palpable per a un mateix. Tot plegat és massa rebuscat; amb això només vull dir que s'han de fer coses. Un no es pot passar la vida pensant que és el seu any sabàtic ( a ningú se li acudiria prendre's la seva vida com una vida sabàtica, no?), que té dret a jeure deixant passar la vida per davant, perquè no el té, aquest dret. Contra la vida des de la vida no s'hi pot lluitar, i no s'ha de fer!
Aquestes coses absurdes qe s'han de fer, perquè s'han de fer, que poden semblar tonteries infructuoses, donen sense que ens n'adonem ple sentit a les persones, les treuen de l'estaticisme i les posen en moviment. Un jubilat avorrit ja no és el mateix jubilat avorrit si s'acostuma a baixar al bar i fa els encreuats del diari: mai no tornarà a ser el mateix.

2009-10-26T05:21:00.000-07:00

Estimats:em toca fer una rectificació a la meva pròpia editorial:
Espero que se'm redimeixi tota la blasfèmia que he llançat cap a l'esforç tots els meus anys. Al meu favor he de dir, però, que no és del tot culpa meva: la paraula esforç és una paraula lletja, malaguanyada. Esforç, força contenida, perpectiva difícil, ''aguante''. Esforç és una paraula que s'ha de poder mantenir a ella mateixa, amb la seva pròpia força... i això no ho he vist mai clar. Esforç, patiment, dolor muscular o mental. Paraula que sempre m'ha recordat a Esparta, a entrenament militar. ''No hi ha resultat sense esforç''. M'ha fet sempre por: jo no estic segura de ser gaire forta, i en cas de que ho sigui, no estic segura d'estar-ne molt orgullosa.
Contraposat al meu romàntic carpe diem sempre hi he trobat l'Esforç en majúscules, una paraula tant religiosa i incoherent per a mi, el dolor per a la redempció, el patiment per a l'objectiu plaent, en lloc de l'epicurisme hedonista. Per què no? No he trobat mai ningú que em donés una raó satisfactòria. Així he anat passant la vida, creient que l'esforç era una cosa absurda i ridícula, que l'esforç era cosa exclusivament per als dèbils, incapaços de tenir objectius reals a curt termini sense garanties.
I.. vaja! Un dia et despertes, trobes un sinònim i els teus valors pateixen una petita convulsió.
L'esforç no és esforç, no és força: és intent, assaig i error. L'esforç no és un preu, és un camí. No és una consciència, no és un pla a seguir per a aconseguir un fi, és una casualitat en la que caus i penses: doncs val la pena.
Te n'adones, en aquest punt, del que una etimologia desafortunada ha aconseguit amagar-te durant molt temps: el gaudi que has experimentat en sentir com de malament tocaves el piano alhora que intentaves aprendre de cada error, això era esforç; la voluntat que has tingut per a no fugir en moments acadèmics d'alta tensió només per a veure fins a on podies arribar, això era esforç; les hores invertides e dibuixos i escrits horribles que a força d'hores acaben sent del tot axxeptables, això és esforç; l'alegria que experimentes llevant-te un dissabte a les sis del matí, pensant que gràcies a això els dilluns esmorzes al llit, això és esforç.

Així doncs, rectifico, sí senyor: no sóc detractora de l'esforç; en sóc només d'aquesta abominable paraula. Crec que s'hauria de canviar, de transformar o d'associar. No pot seguir sent sinònim de ''mal tràngol'', ''preu'', ho ha de ser de ''camí'', d' ''aprendre'', de ''vida''.
Alguna proposta? S'accepten cartes del lector...

Llar.

2009-09-25T10:47:00.000-07:00

El veí del segon toca molt bé el banjo. S'hi posa a les onze o dotze del matí, s'hi està una bona estona. Si tinc classe tard, quan em desperto sembla que estigui en una festa. De tant en tant assaja amb el seu grup, i encara que són una mica cansinos, al pis tots acabem ballant.
Davant nostre viuen tres noies a les que sempre se'ls escapa el gat pels balcons dels altres. Estan tot el dia a la terrassa cridant-lo. Nosaltres les anomenem ''les Jover''. Són genials. Tot i que dubto que algun dia ens puguem conèixer, a la nostra manera ja ens coneixem.
I el de sota té un presseguer.

Ja controlem, més o menys, el programa de la rentadora. Tenim un davantal totalment ridícul. La cafetera perd i encara no hem vist d'on. He après a fer una sopa boníssima i m'estic traient un màster oficial en paelles.

A l'estudi anem fent cadascú la nostra amb un te turc ben calentet. Amb sucre. Al te no se li posa sucre. A vegades fem canvi: jo em barallo amb l'ordinador i amb els polígons i tu ho fas amb els carbonets.

No tindrem tele, ni taula-taula, però tenim una butaca GENIAL que vam portar des de l'Eixample fins a casa a les tres de la matinada, que va llençar algú encara no se per què.

El meu clauer és un Piolín. Ja m'acostumo al sorollet que fa la clau quan gira al pany, a l'alçada dels interruptors, a l'aixeta, que sobre del revés.
I el millor, el millor de tot, és sentir aquesta escalfor com de llar de foc, com de veure la pluja a través de la finestra, com de llet amb mel quan tens mal de coll, estant tapadet fins al cap al llit, amb la vànova, sabent que demà em despertaré amb tu.

Avui he descobert per a què era la clau que ens van donar de més.

Excuse me

2009-09-23T04:06:00.000-07:00

Fa por equivocar-se. S'ha de reconèixer. Fa por. Fa por fer una cosa amb tot el teu cor i després adonar-te, encara que no te'n voldries adonar, que allò que has fet no era el correcte, que no ha sortit com voldries, o que directament no ha sortit. Dediques el teu temps, el teu cervell i la teva ànima a crear una cosa que, al final, resulta ser una gran equivocació.
Al teu voltant sempre trobaràs gent que ho faci tot bé, que no funcioni amb aquest sistema. Gent que sembla que té un decantador diví amb el que filtra tota l'Inspiració Mundial i la materialitza en qüestió de minuts. Gent que té molta sort si és veritat això que diu que els hi surt el que vol per casualitat.
Crec, però, que la resta de mortals funciona amb l'altre sistema, el poc estètic però força tradicional sistema d'anar-se fotent òsties per la vida i anar-se aixecant...llàstima.
Podríem abandonar, deixar-ho córrer, que pensin els llestos, però jo dic: cal realment que regni el filòsof? No ho veig tan clar. Ja costa prou a la vida saber què és el que vols, com per a cometre l'error de saber-ho i passar de llarg.
Al cap i a la fi, apart d'aquests quatre escollits per Déu,ningúneix ensenyat...m'equivoco?

(des)informació

2009-09-12T16:27:00.000-07:00

Sona la melodia del telenotícies i apareix una capçalera: una esfera terrestre amb aires futuristes, en 3d, que gira a ritme funest sobre el seu eix. M'incorporo una mica al sofà per a esperar l'actualitat mundial amb el respecte merescut i em preparo per a rebre-la atentament. Apareix una noia mona, tota ben pentinada ella, amb uns rínxols d'un daurat oxigenat, amb un vestit verd d'última moda a El Corte Inglés. Té una veu cridanera. No és el to, és la manera com parla: com si li expliqués quelcom a una persona sorda o a un nen. Arqueja les celles com dient-me: mira'm fixament a la cara.
La noia capta la meva atenció.
Comença amb una notícia d'extrema importància i de rigurosa actualitat: declaracions de Rajoy acusant al PSOE de xoriços. El titular és: Algo huele a podrido en Benidorm. S'acusa a la mare de nosequi dels socialistes de mangar fons públics de la ciutat costanera, s'airegen draps de nosequina moció de censura.''En lugar de subir los impuestos, preocuparos de esclarecer vuestros asuntos internos''. La filla de l'afectada es defensa passant la patata calenta: de mocions de censura i de trapitxeos a València, millor que els populars no en parlin. ''Mejor que os calléis'', diu.S'acaba la notícia.
Notícia següent: un boig suís té ficades al garaig de casa seva mitja dotzena de boes constrictor. La policia ha descobert l'amagatall i ha detingut a l'amo. Es mostren fotografies amb la boa de deu quilos en primer pla. ''Pueden estrangular a una persona en diez segundos sólo con su fuerza'', explica la presentadora arquejant encara més les celles, com dient-me: caram, eh!.
Tercera notícia. Un avi s'ha trobat lligat i despullat a un poble de Castella. L'obra ha estat feta suposadament per una dona amb, probablement, problemes psíquics greus,resident al poble. Sedueix ancians i després els humilia. ''Quién sabe cuál va a ser la próxima víctima de esta desalmada mujer'', sentencia la rosseta.
Última i esperada notícia: Belén Esteban ha estat avisada, pel defensor del menor, que parla massa de la seva filla. L'exclusiva es complementa amb entrevistes a transeünts que exposen la seva opinió sobre aquest transcendent afer. S'informa que, a la nit, la Belén apareixerà al programa ''Sálvame'', casualment pertanyent a la cadena. La notícia finalitza amb l'imatge de la farandulera en primer pla, que amb la cara desfigurada de ràbia i sota unes ulleres gairebé violetes, crida. ''Yo voy a seguir hablando de mi Andreíta hasta que me salga del chichi!''.
I ara, els esports...

Sembla una broma, un relat fictici, oi?
Doncs no ho és: aquestes són, exactament, les notícies més destacades que s'han mostrat a Telecinco el migdia d'aquest calurós dissabte. Crec que qualificar aquesta MERDA de ''notícies'' és faltar el respecte al Periodisme, faltar el respecte a l'informació, faltar el respecte als espectadors i prendre el pèl a tothom en general.
Mentre sentia aquestes '''''''notícies'''''''', o més aviat, aquests retalls de successos que en tot cas haurien d'ocupar l'espai d'un programa sensacionalista de les cinc de la matinada d'una cadena en descomposició, he sentit com la presentadora, rossa i mona ella, m'escopia directament a la cara i després es reia de mi. M'he sentit totalment menyspreada.

Es pot saber què passa? Ens estem tornant boigs?

Realment pot ser que ens prenguin de gilipolles i ens ho diguin directament? ''Eh tu: ets un imbècil, i com que ho ets et tractaré com a tal. Empassa merda: empassa la teva dosi de violència, de ficció, de corrupció. Empassa i calla, i tanca els ulls.''

Ho sento, però m'ha semblat TAN fort...

Niño, no seas repelente.

2009-09-09T08:24:00.000-07:00

Últimament m'estic aficionant als còmics ( perdó, novel·les gràfiques). El fet que ara visc al costat d'una biblioteca, combinat amb el fet que encara estic de vacances, dóna com a resultat que em passo el temps devorant llibres i més llibres.
Fa pocs dies vaig descobrir, a la prestatgeria dels còmics, un llibret molt curiós anomenat ''El Arte: conversaciones imaginarias con mi madre''. Pel títol vaig jutjar ràpid que seria una anada d'olla impressionant en plan ''soy artista'', alguna cosa així com un conjunt de divagacions disperses sobre tot i sobre res. Tot i així, per sort ens vam
donar una oportunitat i el fet és que me n'alegro molt que fos així.
En realitat, el llibre no és res més que una baixada de fums general: als ''artistes'', per creure que són diferents a la resta de mortals, i a la ''resta del món'' , si més no a aquella resta del món que es tanca davant tot allò que creu no poder entendre, que d'entrada ja creu que art significa estafa.
Hi ha d'haver un equilibri, crec jo, com en tot.
No cal empassar-s'ho tot, però coi, tampoc vomitis abans de provar una cullerada. No cal res més que esperit crític i una mica de personalitat. Només es tracta de si t'agrada o no t'agrada, si et diu alguna cosa o no te'n diu: res més.
Existeixen els timadors i els arrogants, està clar, aquells qui creuen que per fotre quatre polseres amb gomes de pollastre són qui sap què, però també hi ha gent amb bones idees, ganes de provar coses noves i obrir ments, i crec que això és bo sigui en l'àmbit que sigui. Les obres ens transporten, ens allunyen, ens fan pensar, descobrir i sentir.
Per elles mateixes, no són nocives.

Traumes municipals

2009-07-07T03:21:00.000-07:00

L’Ajuntament d’aquest poble té un problema existencial: sembla que està desorientat, no acaba de trobar la seva veritable identitat; no s’acaba de trobar a ell mateix, té problemes per a saber què és el que està governant.

Primer volíem comunicar la megàpolis Llinars amb la resta de megàpolis. Que ens carreguem mitja muntanya, que anem arrassant amb la biota local com si res? La fauna, la flora, que potser compta? Bueh, com sempre són els mateixos pseudo-hippies no cal fer-ne cas. Situem aquí el primer trauma infantil: les cartetes al senyor Pujol, que òbviament es passà pel forro; les excursions de cigronet en què arrencàvem els indicadors de la construcció (ara ja es pot dir?), els números de La Coordinadora...
Llàstima, però la Casa de la Vila, és a dir del Poble, és a dir de la gent del poble, va fer com si sentís ploure, i aquí estem, passant cada dia per la primera derrota, anomenada també Variant.

I sembla que les situacions amb el temps haurien de millorar, evolucionar, que hauríem d’aprendre dels errors i aquestes coses que es diuen, però vaja, sembla que no: en realitat el poble ha rebut una sobredosi de progrés i ha crescut, crescut, crescut, s’ha inflat, inflat, inflat, exactament igual que la panxa del bou: vinga requalificar terrenys! Vinga construir blocs! Som-hi amb les urbanitzacions! Total, com això no peta...

L’última broma és la que he conegut avui. El possible dubte que podia quedar sobre l’integritat ètica dels Senyors Governants se m’ha aclarit aquest matí, quan en obrir el mail m’ha aparegut el tercer episodi dels trapitxeos urbanístics municipals: resulta que és veritat lo del kàrting.
A mi m’ho havia dit un amic meu, però em vaig riure perquè és un amic meu filòsof i està bastant sonat (amb carinyo). No m’ho vaig ni plantejar seriosament, perquè vaig trobar que la idea era tan absurda que no era possible que se li acudís a l’equip que governa el poble, que vetlla per ell. Era una idea impossible i descabellada. I me n’he oblidat fins aquest matí, quan he obert el mail i: sorpresa!

Resulta que els senyors d’ERC i GIPLL van decidir modificar oberta i transparentment, de manera que tots els llinarsencs se’n poguessin assabentar, el Pla General d’Ordenació Urbana de Llinars per a així poder aprovar el projecte d’un magnífic, necessari i adequat circuit de Kàrting Internacional (uauuuuuuuu!). El millor de tot això és que l’emplaçament escollit està situat entre Cardedeu i Llinars, una zona que, quina pena, estava reservada com a Corredor Biològic, zona verda, no urbanitzable, com en vulgueu dir. L’hipotètica construcció del circuit implicaria la congestió del tràfic i una contaminació acústica brutal, això sense comptar la pol•lució, l’augment de CO2, la contaminació dels camps adjacents i dels seus productes i la destrucció completa del paisatge agroforestal.

Representa que els senyors de Medi Ambient han d'aprovar o no, encara, el projecte. Però a l'espera que els de Medi Ambient es pronuncïin, la propaganda del kàrting ja s'està fent! S'ha anunciat la construcció a diverses entitats automobilístiques, ha corregut la veu entre els clubs d'aficionats... Bueno, un desastre quan els hi diguem que no es farà, eh?
El mateix projecte de kàrting va ser presentat a Granollers, Vic, Rajadell, Montmeló i Palou, i no el van voler en cap d’aquests indrets. Però a Llinars som especials, perquè no acabem de saber qui som.

Sembla que a l’Ajuntament li caldria una bona teràpia identitària: almenys així sabria que no és el govern d’una megàpolis, ni d’una gran ciutat; aquí no volem grans infraestructures, ni grans negocis ni grans ponts blaus. No estan governant una capital estatal, ni la seu de cap multinacional; Llinars no és una empresa.
Llinars, gent, és Llinars, aviam si ens n’adonem: un poble magnífic i privilegiat, amb un entorn increïble. Estem envoltats de res menys que dues reserves naturals, a tocar del Montseny, del Corredor. Vivint aquí tenim la responsabilitat de cuidar tot això. El nostre és un poble amb història, un poble que hem de seguir millorant i estimant, que hem de fer respirar, hem de fer viure dignament i hem de poder gaudir. El progrés no és explotació, no es pot entendre el lloc on vius com una mina de la qual has d’extreure’n els majors beneficis: un bon negoci pel poble és aquell que té en compte les necessitats dels llinarsencs, que valora allò que volen, i procura no fer-li mal a la terra.

No vull ni kàrtings, ni golfs, ni disneylands xorres per al meu poble!

Deixo retalls de premsa un xic menys pamfletistes que jo.

Salut!

http://www.llinarsdelvalles.info/circuit-internacional-de-karting-en-llinars/

http://www.iniciativa.cat/vegueria_barcelona/news/19971

http://www.llibertat.cat/content/view/5849/29/

La fuente del Álamo.

2009-06-24T09:24:00.000-07:00

El calor derrite el cielo y agua los rayos del Sol que se esparcen por la tierra. Sobre las colinas polvorientas se extiende un silencio cansado, dorado por el mediodía, mientras a lo lejos dan vueltas los buitres meciéndose en las cálidas corrientes de aire. En el monte sólo vuelan, errantes, algunos moscardones, mientras lagartos y dragones se torran sobre incandescentes rocas o entre secos matorrales.
Nada: sólo el calor, sólo el Sol, sólo la árida tierra que desaparece tras el horizonte entre montañas y montañas desiertas.
Corren dos críos, descalzos, levantando polvareda a su paso entre las zarzas del camino que huye de la colina más alta. Su griterío hace eco y su vida se clava en la solemnidad del vacío que reina la zona. Acarrean los enormes cántaros de arcilla que han de ser llenados, mientras corren y ríen quemándose las curtidas plantas de los pies. Enmarañados, sucios y tostados, fuera de la aldea poseen la infinidad de tierra que finaliza en finalizar su mundo, aquél que acaba donde acaba su vista…

Freeda

2009-06-14T08:05:00.000-07:00

Empiezo oficialmente el verano idolatrando a la no-surrealista Frida Kahlo: nunca está de más que alguien nos enseñe mapas del verdadero valor de la vida...

Here we go again

2009-06-13T16:15:00.000-07:00

Com he acabat, començo.

He acabat el cole, per fi, i després de dos anys acadèmicament avorridíssims i obligacions totalment obligades tinc la sensació de ser (o com a mínim, de poder-me pensar) lliure. Lliure. Què maco és poder començar a escriure quelcom on hi surt la paraula llibertat, tot i que només sigui una paraula!

Paraula és allò que es barreja entre la iure i el facto, entre el temps i l'atemporal, entre el que perdura i el que es perd. La paraula, en el fons, és el que És, i m'agrada pensar que si ho provem, podrem reduir-ho tot a un llenguatge, perquè res no és tant complicat com sembla. Trobar paraules és com provar de fer una arrel, anar provant, anar provant, anar-te apropant al número exacte fins a desgranar-lo, refer-lo i sense adonar-te'n, haver-lo trobat. Les paraules no són números, però com ells, són totalment plenes, carregades d'un significat que a vegades et dóna informació, a vegades problemes i sovint, solucions.

La llibertat que sento no és l'esbojarrament hollywoodiense, no és el típic egocentrisme frívol; és una sensació molt tènue, molt fràgil i molt valuosa. És com la calor d'avui mentre feia la migdiada, com la tranquil·litat dels veïns que sopaven a la terrassa i com el concert de demà. Com, de cop, saber que per davant només tinc l'estiu, i després ja es veurà.
És estar contenta, per avui, i amb ganes de trobar paraules...

Així que, com he acabat, començo!